Partit Família i Vida

Web del partit Família i Vida a Catalunya

25 MARÇ 2017, DIA INTERNACIONAL DE LA VIDA, ACTES PER LA VIDA

SÍ A LA VIDA

SÍ A LA MATERNITAT

AJUDANS A PROTEGIR LA MARE

AJUDANS A PROTEGIR EL NADÓ

El Partit Família i Vida el convida a participar en els actes per la Vida del 25 de març

ALBACETE: 22:00 a 22:30 h, Plaza del Altozano.

ANSOAIN: 20:00 a 21:00 h, C/ Berriobide, 40, bloque 2, planta baja.

BADAJOZ: 20:00 h, C/ Rey Mudafar (transversal a Carolina Coronado).

BARCELONA: 20:30 h, Hospital de Santa Creu i Sant Pau, Avda. de Gaudí.

ELX: 20:30 h, Avda. de la Llibertat, 86.

GIJÓN: 20:00 h, C/ Acebal y Rato, 6

GRANOLLERS: 18:00 a 20:00 h, Hospital General de Granollers.

GRANADA: 20:00 h, Gran Vía de Colón, 50 (Subdelegación del Gobierno de Granada)

JAÉN: 17:00 a 18:00 h, Parque de las Palmeras delante de la Pl. de las Batallas.

LORCA: 21:15 a 22:15 h,  Canal San Diego, 1.

MADRID: 26/03/17  a las 12:00 h, Plaza de Felipe II.

MALAGA: 17:30 h, C/ Alemania, 15.

MURCIA: 21:00 h, Avda. Juan de Borbón, 22.

OVIEDO: 19:00 a 20:00 h, Avda. Buena Vista, 6 Baja, en Pl. Escandalera.

PAMPLONA: 26/03/17 a las 13:00 h, Parlamento Foral de Navarra C/ Navas de Tolosa, 1.

SAN ROQUE: 18:30 a 19:30 h, Comarca del “Campo de Gibraltar”, Cruce de Taraguilla.

SANT CUGAT DEL VALLÈS: 20:00 a 21:00 h, Plaza Lluís Millet.

SANTA CRUZ DE BEZANA: 22:00 23:00 h, C/ Respuela, 4 bajo.

SEVILLA: 20:00 a 21:00 h, C/ Ronda de Triana, 14.

TERRASSA: 16:00 a 20:00 h, Plaça de la Catedral.

TORRENTE: 21:00 a 22:00 h, Estación Metro-Avda., en la Avenida al Vedat de Torrent.

VALENCIA: 20:30 h, C/ Pedro II el Cerimoniós, 7.

ES04-0081-0001-13-0001452053

ALTA EN EL LINK

http://partidofamiliayvida.us6.list-manage1.com/subscribe?u=32cb3e5686ce23da12b47f962&id=74ed31480d

Anuncis
Deixa un comentari »

II Marxa Familiar per la Vida a Sabadell 26 de març de 2017

Deixa un comentari »

Proposta pel president i consellers per aturar l’avortament

LLIURAMENT DE LA CARTA AL PRESIDENT I CONSELLERS PER ATURAR L’AVORTAMENT

 

Ens adrecem a vostè per posar en el seu coneixement, que a la nostra Catalunya, durant el 2014 vàrem tenir 19.181 avortaments  i en el 2015, han estat 18.442.

És necessari deixar d’apel·lar a la majoria electoral per defensar “el dret a l’avortament”, i defensà  el dret a la vida. El bebè gestant te TOT el dret sobre el seu propi cos, com la mare.

A la nostra societat i en concret  a Catalunya mai ha estat costum aquesta pràctica de l’avortament. Els catalans far anys que van aprendre a respectar la vida humana, a més, el TC, en sentència de 1985, va assenyalar que la vida del nasciturus -el que naixerà- és un bé jurídic que l’Estat té l’obligació de protegir, l’ésser humà concebut i encara no nascut és subjecte de dret, de la mateixa manera que tots sabem que el natus, l’ésser humà concebut i nascut és subjecte de dret.

Li preguem, que faci quelcom per evita la practica de l’avortament i que protegeixi  els catalans concebuts i no nascuts, els éssers humans més indefensos de la nostra Catalunya, els no nascuts li agrairan i el bé comú és farà realitat.

Nosaltres ens posem una vegada més a disposició del govern per evitar  aquesta pràctica i trobar alternatives. Cal potenciar la formació. Cal informar a les mares i familiars amb naturalitat de la situació en la que es troben i de les conseqüències futures de la seva decisió. Cal buscar ajut en alguna de les múltiples organitzacions de recolzament que les animaran i ajudaran econòmicament si cal, per tal de seguir endavant amb la gestació.

Li entreguem un exemplar del Manual de Bioètica pels Joves de la Fundació Jérôme Lejeune per si pot ser-li d’interès.

Partit Família i Vida a Catalunya

Deixa un comentari »

VIDAS EJEMPLARES

Hace pocas semanas que en nuestra ciudad,  se celebró la decimoctava edición de la “Media Maratón de Terrassa” y por tal motivo se publicó en nuestro periódico local el artículo que a continuación transcribo algo resumido y que me impresionó muchísimo:

Unos de los participantes más especiales fueron un padre empujando la silla de ruedas de su hija de 14 años de nombre Atena.

Esta niña nació con una enfermedad de las que llamamos rara, que ha deteriorado varios de sus órganos vitales haciendo preciso  múltiples intervenciones para su recuperación, pero últimamente por una afección en  la columna  vertebral no se ha podido solventar y a pesar de haber sufrido siete intervenciones quirúrgicas en la espalda, apareció una parálisis parcial que la ha obligado a vivir en silla de ruedas hace dos años y medio.

El golpe fue muy duro, se acabaron las excursiones, los juegos, las carreras en bicicleta con sus hermanos… pero  pensando en lo que habían sufrido ella, sus padres, y toda su familia se dijo que quería ser  feliz, no iba a rendirse ni lo hará. “Esto de participar en carreras me encanta, es muy chulo, el resto de corredores nos animan; muchas veces ayudan a mi padre cuando hay una cuesta” Y lo dice sonriendo con una sonrisa dulce y  alegre, la sonrisa de una niña que ha querido ser feliz y lo ha conseguido.

Este artículo iba precedido de una fotografía enternecedora, mostrando al padre corriendo con altivez y esfuerzo empujando la silla de su hija, y a ésta riendo dichosa y sin duda agradecida.

Jamás podré alterarme por cosas baladís pensando en esta familia ejemplar y en tantas otras  que como ellos luchan denodadamente frente a enfermedades raras. Quisiera que estas líneas fueran un pequeño homenaje a todos ellos y a tantos  enfermos que no se rinden y luchan valientemente para encontrar la felicidad.

Mª Rosa Bonals – TERRASSA (BARCELONA)

Deixa un comentari »

El Parlament Català es posa de perfil en la defensa de la llibertat d’expressió dels catalans

El fonament de la democràcia és la separació de funcions, entre el legislatiu, executiu i judicial. Quan aquesta divisió no es manté, l’estat de dret desapareix, i la llibertat perilla.

Ara, en un fet insòlit perquè és la primera vegada que succeeix, la Comissió d’Igualtat de les Persones del Parlament ha fet públic un Manifest de Recolzament al col·lectiu LGTBI, en el que “insta a l’organització de la xerrada a evitar donar espai a plantejaments que atemptin contra el dret a la no discriminació” en relació a l’anunciada conferència de l’intel·lectual catòlic i homosexual francès Philippe Ariño, en el marc d’una activitat de la Delegació de Joventut de l’Arquebisbat de Barcelona, i en una seu diocesana.

Aquesta actuació parlamentària, signada pels representants dels partits del govern de la Generalitat ERC, PDECat, així com la CUP, PSC, CSQP, i Ciutadans constitueix un precedent molt greu d’intromissió parlamentària en la societat civil, i una degradació de les funcions del Parlament català.

El Parlament i els parlamentaris en la seva funció oficial, com a representants d’una Comissió, no tenen com a missió elaborar manifestos, com no el tenen les altres dues instàncies del poder. Cada una de les tres branques té els seus canals propis per actuar: lleis, acords de ple o comissió, mocions, preguntes, proposicions no de lleis, i en aquest àmbit han de moure’s, de la mateixa manera que l’executiu ho fa per mitjà d’acords de govern, projectes de llei, decrets, ordres, etc., i el judicial amb interlocutòries, sentències, etc. Els membres de la Comissió s’han extralimitat en el seu mandat i han confós el Parlament de Catalunya amb una assemblea irregular.

Exigim de la Presidència del Parlament que demani un informe jurídic als seus serveis sobre aquest procedir, i una actuació per restituir el significat de l’alta missió del nostre Parlament.

Més greu encara: el Parlament no pot instar a cap ciutadà o entitat a fer o deixar de fer res, perquè és una desviació radical de les seves funcions, i en la pràctica un xantatge, que desvirtua el decòrum de la Cambra. El paper del Parlament és controlar al poder executiu, i en cap cas el poble, que és una pràctica bananera. És a la justícia a qui li competeix vetllar per l’aplicació de la llei. Convertir el Parlament en una mena de Tribunal alternatiu és un precedent molt perillós per la nostra salut democràtica.

L’actuació del Parlament de Catalunya atempta contra la llibertat d’expressió, la llibertat religiosa, perquè en l’acte previst no es dirà res que no estigui contingut en els textos i manifestacions de l’Església. Vulnera els acords entre la Santa Seu i l’Estat espanyol, i és una censura prèvia incompatible amb la democràcia.

Però és que a més, les posicions del senyor Ariño són ben conegudes: defensa el celibat i l’abstinència sexual. Si en lloc de parlar de la seva experiència homosexual, Ariño es referís al celibat dels heterosexuals incorreria en alguna mena de judici discriminatori sobre ells? És evident que no. El celibat és una opció de vida de les persones en el seu conjunt i no en raó d’una determinada orientació sexual.

En realitat, el que fa el Front d’Alliberament Gai i la citada Comissió del Parlament és voler presentar com a única un determinat estil de vida homosexual, que ni molt menys és compartit per tots. És aquell que ha convertit el sexe i totes les seves manifestacions en la raó central de la vida: és l’exhibicionisme del dia de l’Orgull Gai, és –com fa el FAGC i el seu Observatori- considerar discriminatori que els vigilants del FNAC no permetin relacions sexuals en els seus lavabos, són els que afirmen que el cruising, el sexe a l’espai públic és un dret, els que defensen que el chemsex no és una pràctica que sigui rebutjable, i tantes altres qüestions. Però no totes les persones homosexuals comparteixen aquesta visió promiscua del sexe, aixecada a categoria política. Uns la viuen amb la normalitat de la seva vida íntima, altres cerquen o assoleixen sortir de l’armari vers l’heterosexualitat, i uns tercers –com també fan persones heterosexuals, homes i dones- s’afermen en la via del celibat.

Una societat democràtica no pot acceptar que es converteixi en norma per a tots la forma de vida d’uns quants a base de prohibir tota manifestació diferent. Això seria una dictadura inacceptable.

Les lleis contra la discriminació no estan per ofegar la legítima llibertat, ni per impedir la denúncia dels excessos.

J.D. Catalana de PFiV

Deixa un comentari »

Carta als regidors de l’Ajuntament de Terrassa

Sr./a. Regidor:

Ens adrecem de nou a vostè per posar en el seu coneixement que a la nostra ciutat de Terrassa durant el 2014 vàrem tenir 551 avortaments  i en el 2015, han estat 585.

És necessari deixar d’apel·lar a la majoria electoral per defensar “el dret a l’avortament”, i defensar  el dret a la vida. El bebè té TOT el dret sobre el seu propi cos, com la mare.

A la nostra societat, i en concret  a Terrassa, mai ha estat costum aquesta pràctica de l’avortament. Els terrassencs fa anys que van aprendre a respectar la vida humana. A més, el TC, en sentència de 1985, va assenyalar que la vida del nasciturus -el que naixerà- és un bé jurídic que l’Estat té l’obligació de protegir. L’ésser humà concebut, i encara no nascut, és subjecte de dret, de la mateixa manera que tots sabem que el natus, l’ésser humà concebut i nascut, també ho és.

Li preguem de nou, que faci quelcom per evitar la pràctica de l’avortament i que protegeixi  els terrassencs concebuts i no nascuts. Ells, els éssers humans més indefensos de la nostra ciutat de Terrassa. Els no nascuts  li agrairan i el bé comú es farà realitat.

Nosaltres ens posem, una vegada més, a disposició del govern municipal per evitar aquesta pràctica i trobar alternatives. Cal potenciar la formació. Cal informar a les mares i familiars amb naturalitat de la situació en la que es troben i de les conseqüències futures de la seva decisió. Cal buscar ajut en alguna de les múltiples organitzacions de recolzament que les animaran i ajudaran econòmicament, si escau, per tal de seguir endavant amb la gestació.

Li entreguem un exemplar del Manual de Bioètica dels Joves de la Fundació Jérôme Lejeune per si pot ser-li d’interès.

Partit Família i Vida a Terrassa

Deixa un comentari »

Encadenats al desig: de la ideologia de gènere al transhumanisme (I)

La nostra societat, com a sistema social, i un gran nombre de persones que hi viuen com a opció individual, estan encadenades al desig en les s…

La nostra societat, com a sistema social, i un gran nombre de persones que hi viuen com a opció individual, estan encadenades al desig en les seves dimensions més primàries. Funciona socialment com a concepció compartida de vida, com a marc de referència que dirigeix les opcions personals, establint que l’única realització possible, o almenys fonamental, rau en la satisfacció del desig, per sobre de qualsevol altre motiu, norma o compromís personal: és la societat desvinculada.

El seu grau d’hegemonia cultural en la nostra societat és tan gran que cal aturar-nos i reflexionar sobre el sentit i abast del desig en les nostres vides. És per ventura intrínsecament negatiu? És clar que no. El problema rau quan es converteix en l’únic bé superior.

El desig és l’impuls d’assolir alguna cosa amb vehemència i anhel, és també la manifestació d’un sentiment, i és propi de la condició humana. En aquest sentit, parlar de desig és parlar de persona, i constitueix un motor, un moviment central de la seva naturalesa. L’anhel de Déu és una manifestació d’un tipus de desig, l’amor per la dona també ho és. Fins aquí es tracta d’una constant de la humanitat. On rau doncs el problema? Bàsicament en dos aspectes. Primer, el de la seva naturalesa; i segon, el de la jerarquia.

El llatí té la paraula que designa el desig en un determinat sentit, cupiditas que designa el sentiment que motiva la voluntat de voler posseir l’objecte que es desitja. El desig està lligat des d’aquesta perspectiva a la possessió del que desitja per arribar al propi gaudi. En alguns casos, la pulsió és tan fort que no importen les conseqüències de les accions realitzades. I aquest tipus de desig és el problema. Però hi ha un altre model diferent, que Sant Agustí defineix en oposició a la cupiditas -la concupiscencia-, és el desig que impulsa a realitzar sacrificis -grans o modestos- en benefici de l’altre, d’allò desitjat. El bé de la pàtria, el desig del bé dels fills, són manifestacions d’aquesta altra naturalesa del desig.

La segona qüestió és la jerarquia. El desig com a principal o únic motor, o bé com una de les dimensions humanes, canalitzades per la raó, la tradició, el compromís, i la llei.

La característica del nostre temps és la cupiditas, assenyalada més com hiperbé, al qual han de supeditar tots els altres béns. Aquesta concepció i pràctica desemboca en la primacia dels desitjos que posseeixen una major pulsió instintiva, com el sexe en totes les seves dimensions; la nostra és la societat més sexualitzada de tota la història humana. També l’evasió de la pròpia realitat, mitjançant l’adquisició d’altres realitats, i això funciona des de l’entrenament com alienació, fins a totes les variants de la drogoaddicció. I, és clar, els diners, que és el signe de possessió de tot per antonomàsia.

La societat desvinculada, la de la cultura del desig entès en termes d’autosatisfacció, sense importar les conseqüències, és al seu torn la societat de les addiccions, i la societat alienada.

I és també la primera societat en la història on la cultura no és entesa com una forma de canalitzar el desig en termes d’optimització social, sinó, per contra, la seva fi és estimular-lo.

Per JOSEP MIRÓ i ARDÈVOL, Forum Libertas

Deixa un comentari »

Encadenats al desig: de la ideologia de gènere al transhumanisme (VI)

Preparació del transhumanisme

La ideologia de gènere funciona també com una destrucció de la significació de ser home, un efecte de poderoses ramificacions, encara que sens dubte la més important és la dilució de la paternitat. La crisi d’identitat dels homes en aquest temps, reiteradament apuntada, sorgeix precisament de la liquidació -del seu intent- de les pautes culturals que traduïen i ordenaven la naturalesa humana masculina sorgida de la seva base material, del seu genotip. Aquesta segueix aquí com sempre, però el que era una tasca de la societat, i de la família, construir a partir de la seva naturalesa, el fenotip, és el que està en crisi. És una de les greus afectacions ocasionades per la ideologia de gènere en el seu ús polític. Catalunya constitueix una versió visible de l’abast polític d’aquesta ideologia, perquè posseeix una gran hegemonia. El 2015, quan el seu Parlament va abordar la lluita contra la discriminació, rebuig una legislació integral que contemplés la situació dels diversos grups i va legislar només per a les persones GLBTI, i les dones. En el primer cas, la regulació està formulada en termes clarament de foment i de privilegis, en el sentit que se’ls atorga avantatges i prerrogatives especials que res tenen a veure amb la no discriminació, fins a l’extrem d’introduir la inversió de la càrrega de la prova: el denunciat com a causant d’una discriminació ha de provar la seva innocència, la qual cosa confereix una potent arma coactiva als seus grups de pressió. La segona normativa, dedicada a la dona, està centrada en l’acció dels poders públics per educar la societat en la ideologia de gènere. El Cardenal Ratzinger definia amb precisió el fet i la seqüència quan va escriure: “La ideologia de gènere és l’última rebel·lió de la criatura contra la seva condició de criatura. Amb l’ateisme, l’home modern va pretendre negar l’existència d’una instància exterior que li diu alguna cosa sobre la veritat de si mateix, sobre el bo i sobre el dolent. Amb el materialisme, l’home modern va intentar negar les seves pròpies exigències i la seva pròpia llibertat, que neixen de la seva condició espiritual. Ara, amb la ideologia de gènere, l’home modern pretén lliurar fins i tot de les exigències del seu propi cos: es considera un ésser autònom que es construeix a si mateix; una pura voluntat que s’autocrea i es converteix en un déu per a si mateix “. No està gens clar que la concepció de la perspectiva de gènere precedís a la teorització sobre la identitat sexual. Més aviat pot ser el contrari. La naturalesa del discurs i del testimoni vital de líders d’aquesta ideologia, com Judith Butler, l’avalaria. La teoria serviria per elevar a categories pretesament universals que són simples desitjos homosexuals. Es tractaria d’engrandir el desig fins transformar-lo en identitat. Una singularitat cridanera de les denominacions de les diferents tendències, lesbianisme, bisexualitat, transsexualitat, totes aquestes i altres més de l’àmplia gamma que es limiten a ser noms que defineixen el comportament, amb l’excepció de l’homosexualisme masculí. El femení és una lesbiana i això no ha canviat, com no ho han fet les altres apel·lacions, amb l’excepció del intergènere, qualificat en l’àmbit mèdic com hermafroditisme. En el cas dels homes homosexuals ha estat necessari inventar, dissenyar una paraula nova que no té res a veure amb el que descriu: gai. I això és així perquè els seus substituts habituals, el més generalitzat és el de ‘marieta’, posseeixen una profunda càrrega despectiva, de desqualificació. La reflexió rau en per què això només ha estat necessari en relació als homosexuals, quan la seva pràctica fa anys que està exclosa del catàleg dels trastorns sexuals, cosa que no succeeix amb els hermafrodites, el que explica l’ús d’una altra denominació, però no ha estat necessària per a les homosexuals. Gay és una paraula d’origen occità, que es va estendre a les llengües veïnes, català, francès, portuguès i espanyol. El seu significat inicial -i això explica que sigui un cognom relativament freqüent a Catalunya- vol dir alegre, com la paraula llatina originària gaudium, goig, i es va utilitzar en aquest sentit perquè va ser una característica de la poesia de trova occitana, també anomenada la gaia ciència . Antonio Machado la utilitza en aquest sentit en una poesia de 1913, ‘Meditacions Rurals’. En la seva forma francesa (i catalana) Gai, va ser introduït en la llengua anglesa des del francès, i amb el pas del temps va prendre carta de naturalesa com una de les formes de denominar l’homosexual, com “noi de vida alegre”. La ideologia de gènere per la dinàmica de la seva concepció prepara a la cultura, als sistemes morals que l’han assumit, per al salt següent: el Transhumanisme. VEURE: Encadenats al desig: de la ideologia de gènere a l’transhumanisme (V)

Per Josep Miró i Ardèvol

Deixa un comentari »

Si la ley contra la Violencia de Género no funciona, ¿por qué no se puede cambiar?

Seré un bicho raro, pero hay cosas que, a pesar del paso de los años, sigo sin acabar de entender. Por ejemplo, la incapacidad que demostramos, con demasiada frecuencia, para aprender de nuestros errores (¡ojalá sólo tropezáramos dos veces con la misma piedra!), para sacar las mínimas consecuencias de nuestros fracasos.

Parece de sentido común: realizas una acción para conseguir un resultado y sucede lo contrario. Bueno, quizás no lo hemos analizado todo, se nos han escapado detalles, la ejecución no ha sido todo lo acertada que debiera… Lo probamos de nuevo, y de nuevo fracasamos estrepitosamente. Insistimos una tercera vez y por tercera vez fracasamos. ¿Y seguiremos insistiendo? ¿Hasta cuándo?

Pensaba en esto, en cómo las mentes aprisionadas en una ideología reductora pueden ignorar la realidad y estrellarse una y otra vez contra el mismo muro, con nula capacidad no ya de autocrítica, que también, sino del más básico análisis causa-efecto. Y así hasta el infinito.

Siempre, eso sí, contentos y sonrientes porque nosotros somos los buenos y estamos en el lado adecuado de la historia, por mucho que hagamos la vida un poco más desagradable a todos los que nos rodean (en ocasiones, incluso somos capaces de convertir este mundo en un infierno para los demás).

Un ejemplo muy evidente de este curioso fenómeno es lo que llaman violencia de género. Como estos días son fechas para hacer balance, encontraba este titular que resumía el estado de esta cuestión: “866 muertas en 13 años, récord de llamadas al 016, 40 fallecidas en un año, más de 53.000 mujeres maltratadas… y lo que no se sabe al no existir denuncia”.

Más allá de la precisión de las estadísticas o de lo absurdo que es que se dé enorme importancia (que la tiene) a los casos en los que el agresor es hombre y la víctima mujer, mientras que cuando es al revés se imponga el silencio, lo cierto es que parece que nuestra sociedad tiene aquí un grave problema.

Son cada vez más los hombres que no respetan a las mujeres, que no tienen reparos a la hora de maltratarlas. Y eso en un país como España que tiene una de las leyes más duras al respecto y a la ingente cantidad de recursos que se destina a campañas de concienciación y de educación en los colegios.

Endurezcamos aún más la ley, invirtamos más en campañas de sensibilización, son la reacción a cada nuevo dato que demuestra la persistencia de este problema. Nada de analizar si las medidas que hemos impulsado van en la buena dirección o no; plantearlo te convierte, automáticamente, en un peligroso machista, un lacayo del heteropatriarcado y unas cuantas descalificaciones más (que, por cierto, asumo que me van a adjudicar tras escribir estas líneas).

Josep Miró i Ardèvol hace años que analiza estas cuestiones, encontrando, con datos en la mano, que la probabilidad de sufrir una agresión machista cae en picado en caso de matrimonio.

Escribía Miró que “los homicidios de la pareja están estrechamente correlacionados con tres situaciones concretas: el vivir como pareja de hecho, con una prevalencia nueve veces mayor que en el matrimonio; el ser mujer emigrante; y la causa que está en la raíz de las otras dos: la ruptura. Los homicidios se producen después, durante, o en la fase previa de la ruptura de relaciones, y esto explica la característica de las parejas de hecho, porque su duración es mucho menor que el matrimonio. Las inmigrantes, en tanto en cuanto son mujeres solas que se emparejan aquí como parejas de hecho, dan lugar a su mayor presencia como víctimas, más que en razón de su condición emigrante.

Y continúa: “Esta es la etiología evidenciada por la cifras, la causa principal de los feminicidios de pareja, lo que sucede es que esta realidad es contraria a la ideología dominante”. En efecto, ¿nos plantearemos políticas que favorezcan que las parejas que conviven se comprometan dando el paso que los llevará al matrimonio?

Con la estadística en la mano sería la medida más eficaz para disminuir la violencia machista, pero claro, la ideología dominante ha descartado de entrada esa posibilidad. Faltaría más: por encima del bien de las personas concretas está el progreso, la lucha contra la familia tradicional, el heteropatriarcado y no se cuántas zarandajas más.

Pensaba en esto mientras leía un libro de Chesterton que compré en mi último viaje a Argentina (se titula Cien años después, publicado por editorial Vórtice, y recoge artículos publicados en The Illustrated London News). En un artículo de 1908 titulado Las anomalías de la política inglesa, encuentro la siguiente reflexión:

“No le produce ningún bien material a una mujer que un hombre se quite el sombrero delante de ella, pero esto les ha evitado a las mujeres, en general, muchos ataques con bastones. Cuando se ha acostumbrado a los hombres a lo que es mentalmente incorrecto, se los ha medianamente acostumbrado también a lo que es moralmente incorrecto. Denme 50 años de cualquier anomalía que yo elija y voy a poder soportar muy fácilmente todas las injusticias que quiera.”

Como siempre, Chesterton da en el clavo. ¿Quieren reducir de verdad la violencia machista? Enseñen a los chicos a respetar a las mujeres hasta extremos ridículos si quieren: que cedan el paso, que se quiten la gorra a su paso, que incluso el alzarles la voz tenga como consecuencia la censura de todos los que rodean al muchacho que ha osado dirigirse así a una dama. Pero claro, todo esto es demasiado heteropatriarcal.

Mejor enseñémosles que no hay diferencia alguna entre sexos, que pueden tratar a su novia como tratan a sus colegas y, sobre todo, que nuestros deseos deben ser tratados como derechos y que nada ni nadie debe interponerse en su realización. Y luego no se lamenten cada vez que las noticias se abren con una nueva mujer asesinada, se trata sólo de un daño colateral en el glorioso camino hacia una sociedad progresista y de género.

Por  Jorge Soley en Ideas con Consecuencias, FORUM LIBERTAS

Deixa un comentari »

REFUGIADOS

Siempre es triste y terrible el sufrimiento que impone dejar tu casa, tu trabajo, tus seres queridos, tu patria, para huir de las bombas o cualquier persecución, pero para los refugiados además,  este tan frío invierno es algo cruel y espantoso. Los vemos andar sobre la nieve hasta a 20º C bajo cero, arrastrando a sus hijitos que ya no tienen fuerzas para continuar o subirles en brazos sin poder. Una niña de unos 10 años pisó una mina y murió y a su hermano la explosión le dejó ciego. Un niño pequeño ha muerto de frío hace un par de días… Cada familia  sin duda tiene su drama que contar.

¿Cómo es posible que los poderosos den tan poca importancia al sufrimiento y martirio de tantas personas desamparadas? ¿No se acuerdan de ellos cuando se acurrucan bajo sus mantas y edredones en sus aposentos bien caldeados?

Todas las naciones pudientes deberían unirse para socorrer a estas personas dándoles cobijo y ayuda sin esperar un día más. Qué podemos hacer nosotros simples ciudadanos ¿Una manifestación mundial? No lo sé, pero cuando los veo caminar sobre la nieve muertos de frio, sin alimentos, sin medicinas, desengañados… siento una inmensa pena en mi corazón y deseos de gritar con todas mis fuerzas: Es una  vergüenza que esto ocurra en el siglo XXI en el siglo de inmensas fortunas y grandes tecnologías.

Mª  Rosa Bonals Comellas (BARCELONA)

Deixa un comentari »