Partit Família i Vida

Web del partit Família i Vida a Catalunya

Feminismo de género y sociedad desvinculada

El feminismo de género, el que, en España, pero no así en la mayor parte de Europa, ha protagonizado la huelga del día 8, es una manifestación más y muy radical de una crisis extrema de nuestra sociedad: la destrucción del concepto unitario de persona, al establecer un campo antagónico donde, de una parte, están todas las mujeres (aunque la mayoría no lo quiera o sepa) y en la otra, todos los hombres (aunque la mayoría no sienten tal división). El hecho de que la huelga fuera específicamente de mujeres, a pesar de que el tema central era laboral, y se negase a una acción conjunta con los hombres es una manifestación más que tiene muchos otros componentes previos. El más destacado, la legislación contra la llamada violencia de género, que determina siempre un mayor grado de culpabilidad y una menor presunción de inocencia en el hombre por el simple hecho de serlo. La ley ya disponía de recursos suficientes para abordar abusos -por una mayor fuerza, por abuso de confianza y los múltiples agravantes- para juzgar a hombres y mujeres caso por caso y no en bloque, que es como se imparte la justicia. En realidad, con este tipo de legislación se abrió una causa general contra el hombre. En eso estamos y es muy grave para el buen funcionamiento de esta sociedad.

Pero no solo se trata de ir contra el hombre rompiendo la unidad de la persona. Va más allá, porque afecta también a las mujeres.

Hasta ahora era el ser humano, la persona, en otros términos, el portador de derechos y deberes, con la única excepción de diferencias concretas fruto de la naturaleza, los derechos de la maternidad, del menor, etc. Esto está siendo demolido. Ya no existe el ser humano, sino identidades de género con derechos diferentes, como lo constata la legislación española y autonómica, siempre justificada por un mismo trasfondo. Existe una opresión de todos los hombres que debe ser combatida con leyes especiales. Existe la homofobia, pero solo se aplica a hombres. El principio de presunción de inocencia está destruido en este territorio. De hecho, no se ha hecho un balance concreto de todas las injusticias que se han abierto, y que es una necesidad urgente identificar.

 Pero también daña a las mujeres porque el feminismo de género solo reconoce un estereotipo de mujer en el que no tienen lugar, o es escaso, las madres (excepto si es lesbiana) y las viudas que han dedicado su vida al cuidado de su familia, ni la prostitución, ni la pornografía, que en otros países son vistos como la base de la violencia contra la mujer. Les resulta imposible entender el matrimonio como institución estable formada por un hombre y una mujer, que la realización humana en su dimensión básica pasa por la maternidad y la paternidad, y que dedicar parte de una vida a cuidar a los hijos es la mejor y más gratificante de las tareas. Quien no quiera hacerlo así que no lo haga, pero que no lo denosté, boicotee, e impulse políticas contrarias a todo ello porque es la base de la felicidad y fundamento de la sociedad.

Seguro que hay aspectos de nuestra sociedad que funcionan mal en relación con las mujeres, como los hay sobre los pobres, los inmigrantes, las personas de más de 50 años, las personas afectadas por determinadas disfunciones a las que se les impiden nacer. Pero son estas causas concretas que hay que enfocar y el fondo moral común que las hace posible y no una absurda guerra de sexos.

Forum Libertas 8/03/2018

Anuncis
Deixa un comentari »

Encadenats al desig: de la ideologia de gènere al transhumanisme (I)

La nostra societat, com a sistema social, i un gran nombre de persones que hi viuen com a opció individual, estan encadenades al desig en les s…

La nostra societat, com a sistema social, i un gran nombre de persones que hi viuen com a opció individual, estan encadenades al desig en les seves dimensions més primàries. Funciona socialment com a concepció compartida de vida, com a marc de referència que dirigeix les opcions personals, establint que l’única realització possible, o almenys fonamental, rau en la satisfacció del desig, per sobre de qualsevol altre motiu, norma o compromís personal: és la societat desvinculada.

El seu grau d’hegemonia cultural en la nostra societat és tan gran que cal aturar-nos i reflexionar sobre el sentit i abast del desig en les nostres vides. És per ventura intrínsecament negatiu? És clar que no. El problema rau quan es converteix en l’únic bé superior.

El desig és l’impuls d’assolir alguna cosa amb vehemència i anhel, és també la manifestació d’un sentiment, i és propi de la condició humana. En aquest sentit, parlar de desig és parlar de persona, i constitueix un motor, un moviment central de la seva naturalesa. L’anhel de Déu és una manifestació d’un tipus de desig, l’amor per la dona també ho és. Fins aquí es tracta d’una constant de la humanitat. On rau doncs el problema? Bàsicament en dos aspectes. Primer, el de la seva naturalesa; i segon, el de la jerarquia.

El llatí té la paraula que designa el desig en un determinat sentit, cupiditas que designa el sentiment que motiva la voluntat de voler posseir l’objecte que es desitja. El desig està lligat des d’aquesta perspectiva a la possessió del que desitja per arribar al propi gaudi. En alguns casos, la pulsió és tan fort que no importen les conseqüències de les accions realitzades. I aquest tipus de desig és el problema. Però hi ha un altre model diferent, que Sant Agustí defineix en oposició a la cupiditas -la concupiscencia-, és el desig que impulsa a realitzar sacrificis -grans o modestos- en benefici de l’altre, d’allò desitjat. El bé de la pàtria, el desig del bé dels fills, són manifestacions d’aquesta altra naturalesa del desig.

La segona qüestió és la jerarquia. El desig com a principal o únic motor, o bé com una de les dimensions humanes, canalitzades per la raó, la tradició, el compromís, i la llei.

La característica del nostre temps és la cupiditas, assenyalada més com hiperbé, al qual han de supeditar tots els altres béns. Aquesta concepció i pràctica desemboca en la primacia dels desitjos que posseeixen una major pulsió instintiva, com el sexe en totes les seves dimensions; la nostra és la societat més sexualitzada de tota la història humana. També l’evasió de la pròpia realitat, mitjançant l’adquisició d’altres realitats, i això funciona des de l’entrenament com alienació, fins a totes les variants de la drogoaddicció. I, és clar, els diners, que és el signe de possessió de tot per antonomàsia.

La societat desvinculada, la de la cultura del desig entès en termes d’autosatisfacció, sense importar les conseqüències, és al seu torn la societat de les addiccions, i la societat alienada.

I és també la primera societat en la història on la cultura no és entesa com una forma de canalitzar el desig en termes d’optimització social, sinó, per contra, la seva fi és estimular-lo.

Per JOSEP MIRÓ i ARDÈVOL, Forum Libertas

Deixa un comentari »

Encadenats al desig: de la ideologia de gènere al transhumanisme (VI)

Preparació del transhumanisme

La ideologia de gènere funciona també com una destrucció de la significació de ser home, un efecte de poderoses ramificacions, encara que sens dubte la més important és la dilució de la paternitat. La crisi d’identitat dels homes en aquest temps, reiteradament apuntada, sorgeix precisament de la liquidació -del seu intent- de les pautes culturals que traduïen i ordenaven la naturalesa humana masculina sorgida de la seva base material, del seu genotip. Aquesta segueix aquí com sempre, però el que era una tasca de la societat, i de la família, construir a partir de la seva naturalesa, el fenotip, és el que està en crisi. És una de les greus afectacions ocasionades per la ideologia de gènere en el seu ús polític. Catalunya constitueix una versió visible de l’abast polític d’aquesta ideologia, perquè posseeix una gran hegemonia. El 2015, quan el seu Parlament va abordar la lluita contra la discriminació, rebuig una legislació integral que contemplés la situació dels diversos grups i va legislar només per a les persones GLBTI, i les dones. En el primer cas, la regulació està formulada en termes clarament de foment i de privilegis, en el sentit que se’ls atorga avantatges i prerrogatives especials que res tenen a veure amb la no discriminació, fins a l’extrem d’introduir la inversió de la càrrega de la prova: el denunciat com a causant d’una discriminació ha de provar la seva innocència, la qual cosa confereix una potent arma coactiva als seus grups de pressió. La segona normativa, dedicada a la dona, està centrada en l’acció dels poders públics per educar la societat en la ideologia de gènere. El Cardenal Ratzinger definia amb precisió el fet i la seqüència quan va escriure: “La ideologia de gènere és l’última rebel·lió de la criatura contra la seva condició de criatura. Amb l’ateisme, l’home modern va pretendre negar l’existència d’una instància exterior que li diu alguna cosa sobre la veritat de si mateix, sobre el bo i sobre el dolent. Amb el materialisme, l’home modern va intentar negar les seves pròpies exigències i la seva pròpia llibertat, que neixen de la seva condició espiritual. Ara, amb la ideologia de gènere, l’home modern pretén lliurar fins i tot de les exigències del seu propi cos: es considera un ésser autònom que es construeix a si mateix; una pura voluntat que s’autocrea i es converteix en un déu per a si mateix “. No està gens clar que la concepció de la perspectiva de gènere precedís a la teorització sobre la identitat sexual. Més aviat pot ser el contrari. La naturalesa del discurs i del testimoni vital de líders d’aquesta ideologia, com Judith Butler, l’avalaria. La teoria serviria per elevar a categories pretesament universals que són simples desitjos homosexuals. Es tractaria d’engrandir el desig fins transformar-lo en identitat. Una singularitat cridanera de les denominacions de les diferents tendències, lesbianisme, bisexualitat, transsexualitat, totes aquestes i altres més de l’àmplia gamma que es limiten a ser noms que defineixen el comportament, amb l’excepció de l’homosexualisme masculí. El femení és una lesbiana i això no ha canviat, com no ho han fet les altres apel·lacions, amb l’excepció del intergènere, qualificat en l’àmbit mèdic com hermafroditisme. En el cas dels homes homosexuals ha estat necessari inventar, dissenyar una paraula nova que no té res a veure amb el que descriu: gai. I això és així perquè els seus substituts habituals, el més generalitzat és el de ‘marieta’, posseeixen una profunda càrrega despectiva, de desqualificació. La reflexió rau en per què això només ha estat necessari en relació als homosexuals, quan la seva pràctica fa anys que està exclosa del catàleg dels trastorns sexuals, cosa que no succeeix amb els hermafrodites, el que explica l’ús d’una altra denominació, però no ha estat necessària per a les homosexuals. Gay és una paraula d’origen occità, que es va estendre a les llengües veïnes, català, francès, portuguès i espanyol. El seu significat inicial -i això explica que sigui un cognom relativament freqüent a Catalunya- vol dir alegre, com la paraula llatina originària gaudium, goig, i es va utilitzar en aquest sentit perquè va ser una característica de la poesia de trova occitana, també anomenada la gaia ciència . Antonio Machado la utilitza en aquest sentit en una poesia de 1913, ‘Meditacions Rurals’. En la seva forma francesa (i catalana) Gai, va ser introduït en la llengua anglesa des del francès, i amb el pas del temps va prendre carta de naturalesa com una de les formes de denominar l’homosexual, com “noi de vida alegre”. La ideologia de gènere per la dinàmica de la seva concepció prepara a la cultura, als sistemes morals que l’han assumit, per al salt següent: el Transhumanisme. VEURE: Encadenats al desig: de la ideologia de gènere a l’transhumanisme (V)

Per Josep Miró i Ardèvol

Deixa un comentari »

IDEOLOGÍA DE GÉNERO

 

Como ha ocurrido con otras corrientes ideológicas, al margen de cualquier fundamento científico,  de la mano del relativismo moral  presente en nuestros días  ha surgido la Ideología de género.

Pretende instaurar una sociedad en la que todos los  individuos  sean iguales, sin diferencias entre los sexos .En la que cada persona, de las características biológicas con las que nace, escoja  su propia identidad  de género  y su propia orientación sexual.

 No se trata por tanto de algo novedoso, opinable o  carente de consecuencias. La  Ideología de Género, está concebida básicamente para “de-construir” la sociedad  actual y crear un nuevo “sentido común” al margen de la naturaleza humana.

Es de interés conocer su alcance, sobre todo por las consecuencias que puede acarrear  en todo lo relativo a la educación de los hijos y a la defensa de la familia fundamentada en el matrimonio.

Por Sr. Aureli Villar

Deixa un comentari »