Realment som molt desafortunats els ciutadans d’aquest país, perquè la política que fan els partits en lloc de contribuir a resoldre els problemes i a facilitar les nostres vides, fan decididament tot el contrari. Aquesta actitud ja seria greu en condicions normals, però ara és dramàtica i pot esdevenir tràgica perquè ens trobem sotmesos, d’una banda a una nova onada de la Covid-19 que pot portar, segons temen els experts, a un nou desbordament del sistema hospitalari a finals de tardor inicis d’hivern, i alhora la crisi econòmica que tot això provoca fa que Espanya, per descomptat Catalunya i d’una manera molt particular Barcelona, pateixi una crisi econòmica de proporcions mai vistes, i el que és pitjor, no presenti segons els organismes internacionals, perspectives clares de recuperació. Sota aquest panorama, no cal ser un cristià convençut per donar-se compte que la resposta natural, la més humana, és cercar la mà del que tens més a prop i fer front junts a l’adversitat.
En contra d’aquesta resposta natural, el govern espanyol reprodueix la mateixa estratègia de Zapatero i cerca atiar el conflicte ressuscitant tot allò que és més divisiu. Com Zapatero tira endavant una nova llei de la memòria històrica, si bé encara més agressiva que l’anterior perquè crea una Fiscalia que actuaria amb efectes retroactius sobre delictes comesos pel franquisme. Pretén secularitzar una basílica la de la Santa Creu al Valle de los Caídos, i expulsar la congregació de monjos benedictins que s’hi acull. Es tracta evidentment d’una construcció del franquisme però que no pot donar peu en nom de la reconciliació a l’expulsió de la dimensió religiosa que posseeix, la catòlica, que com a tal és prèvia i té una naturalesa pròpia. Si aquesta lògica s’hagués aplicat al llarg de la història d’Espanya, avui quedarien molt pocs monestirs i convents perquè la majoria d’ells s’han fet amb el beneplàcit dels poders polítics del moment. Particularment greu pel seu caràcter simbòlic seria l’enderrocament de la gran creu del Valle perquè donaria lloc a una pràctica que no s’ha produït a Europa des de la desaparició del comunisme. Per si no n’hi hagués prou, i també com Zapatero, es torna a introduir una nova llei ideològica a l’ensenyament i si aleshores va ser l’educació “per a la ciutadania” ara serà l’educació “de la memòria democràtica”. I per si tot plegat fos poc, impulsa al Congrés dels Diputats una altra llei tremendament divisiva com és la de l’eutanàsia.
El que va aconseguir Espanya amb la transició, que va ser una reconciliació entre els adversaris de la Guerra Civil, fet que per exemple va permetre normalitzar la presència política molt important del secretari general del Partit Comunista, Santiago Carrillo, malgrat la seva presumpta implicació en la repressió del bàndol republicà, ara tot això es remou. El moment escollit no pot ser pitjor i ens temem que és deliberat. És una cortina de fum que desvia l’atenció i la responsabilitat política del govern en la crisi econòmica i la crisi sanitària.
En nom del bé comú, no podem estar-hi gens d’acord.
PS: Pel seu interès, adjunto la Nota de la Conferència Episcopal Espanyola sobre l’Eutanàsia.
PER JOSEP MIRÒ i ARDÈVOL PER e-cristians
Partit Família i Vida 