Partit Família i Vida

Web del partit Família i Vida a Catalunya

LA PENA DE MORT SUBSISTENT I NO REVISABLE

a 21/02/2018

Es diu amb satisfacció i “orgull” (fins i tot ho afirma la Constitució) que la pena de mort ha estat abolida. Això és fals, és una mentida, encara que qui ho diu potser voldria que no ho fos.  La pena de mort judicial sí fou feliçment abolida per la Constitució, però la pena de mort extrajudicial fou legalitzada fa més de 30 anys i segueix molt vigent a la nostra societat: les víctimes no són culpables de cap delicte, són els éssers humans més innocents, dèbils i indefensos de la nostra societat. Els jutges que han establert tal pena de mort extrajudicial són els parlaments que l’han aprovada, i tota la societat (tots o molts de nosaltres) que per acció o omissió la aprova, la permet o la consent.  La jutge concreta que dicta la condemna de mort preventiva  (i no revisable quan ja ha estat executada) és la mare de la víctima. Els fiscals i acusadors particulars són diversos: a nivell general ho han estat i ho són els partits i els governs que han promogut o han mantingut la legalització de tal pena de mort extrajudicial. Molts mitjans de comunicació es van afegir als acusadors, i d’altres callen i atorguen. El paper de fiscals sempre disposats a que se apliqui la condemna l’han exercit les associacions avortistes (que s’autoanomenen “feministes”, però no ho són perquè la majoria de les víctimes són dones, a causa del avortament selectiu degut al masclisme que segueix subsistint a la societat). El principal acusador particular sol ser el pare de la víctima; altres acusadors particulars poden ser: la família de la mare, o la del pare, o amics o amigues de l’un o l’altra, etc. Els botxins són els “metges” que executen la tortura y mort per trituració o esquarterament o enverinament, etc, de la víctima. Tals botxins solen formar part d’empreses que es lucren amb tales execucions, tals empreses solen anomenar-se clíniques però  l’activitat a la que se dediquen no cura sinó que mata. Algunes d’elles son autèntiques multinacionals de l’avortament que no sols es lucren amb ell sinó també amb el tràfic d’òrgans de les víctimes (d’això n’hi ha proves publicades).

Al mateix temps la societat ha anat desenvolupant una sensibilitat (bona i lloable) cada vegada més acurada envers els animals: promovent els drets dels grans primats, prohibint el maltractament i la mort d’animals en espectacles públics, limitant l’ús d’animals como “conills d’índies” en la investigació i experimentació clínica, etc  Però, como és evident, és una sensibilitat selectiva, que no s’aplica respecte als petits éssers humans. Es dóna, a vegades, la contradicció flagrant que hi ha, qui amb passió –i sense compassió envers les víctimes- reclama el dret a decidir la mort dels éssers humans més innocents dèbils i indefensos, i amb la mateixa passió –i aquí sí amb compassió-exigeix i reivindica els drets  dels animals a no ser maltractats.

No sóc independentista, però quan s’ acusa (amb raó) l’independentisme de haver-se saltat la Constitució i  l’Estatut, també es mostra una sensibilitat selectiva quan no s’acusa a d’altres que la Constitució ha estat violada  respecte del dret que deuria ser més sagrat: el dret a la vida de tot ésser humà: Art 15: “Tothom té dret a la vida i a la integritat física i moral, sense que, en cap cas, ningú no  pugui ser sotmès a tortura ni a penes o tractes inhumans o degradants. Resta abolida la pena de mort.” Es patent que això no es compleix, no és veritat: a Espanya des de la legalització de l’avortament el 1985 ja n’hi ha hagut més de 2 milions d’éssers humans executats, i cada dia que passa s’incrementa el nombre en més de 300. ¿Quan terminarà aquesta locura?

Per això, quan es diu que la pena de mort ha estat abolida, s’està dient no sols una falsedat sinó una mentida que alguns pretenen disfressar de veritat amb l’ engany de negar la condició humana a las víctimes. Estem en el regne de la postveritat.

Però, malgrat la tristor i la indignació, cal no que perdre l’esperança en la humanitat, en la racionalitat, en la preeminència de la veritat (encara que s’intenti amagar-la), en la justícia, en la bondat, i en primer i últim terme: en Déu.

                                             La pena de muerte subsistente y no revisable

 

Se dice, con satisfacción y “orgullo” (incluso lo afirma la Constitución) que la pena de muerte ha sido abolida. Eso es falso, es una mentira, aunque quienes la dicen, quizá quisieran que no lo fuera.  La pena de muerte judicial sí fue felizmente abolida por la Constitución, pero la pena de muerte extrajudicial fue legalizada hace más de 30 años y sigue muy vigente en nuestra sociedad: las víctimas no son culpables de ningún delito, son los seres humanos más inocentes, débiles e indefensos de nuestra sociedad. Los jueces que han establecido tal pena de muerte extrajudicial son los parlamentos que la han aprobado, y toda la sociedad, (todos o muchos de nosotros), que por acción u omisión la aprobamos, la permitimos o la consentimos.  La juez concreta que dicta

la condena a muerte preventiva  (y no revisable cuando ha sido ejecutada) es la madre de la víctima. Fiscales y acusadores particulares son varios: a nivel general lo han sido y lo son los partidos y los gobiernos que han promovido o han mantenido la legalización de tal pena de muerte extrajudicial.  Muchos medios de comunicación se han sumado a los acusadores, otros callan y otorgan. El papel de fiscales siempre dispuestos

a que se aplique la condena lo han ejercido las asociaciones abortistas (que aunque se autodenominan “feministas” no lo son porqué la mayoría de las víctimas son mujeres, a causa del aborto selectivo debido al machismo que sigue subsistiendo en la sociedad). El principal acusador particular suele ser el padre de la víctima; otros acusadores particulares pueden ser la familia de la madre, o la del padre, o amigos o amigas de ambos, etc. Los verdugos son los “médicos” que ejecutan la tortura y muerte por trituración o descuartizamiento o envenenamiento, etc, de la víctima. Tales verdugos suelen formar parte de empresas que se lucran con tales ejecuciones, tales empresas suelen llamarse clínicas pero esta actividad a la que se dedican no cura sino que mata. Algunas de ellas son auténticas multinacionales del aborto que no solo se lucran con él sino también con el tráfico de órganos de las víctimas (de ello se han publicado pruebas).

Al mismo tiempo la sociedad ha ido desarrollando una sensibilidad (buena y elogiable) cada vez mayor hacia los animales: promoviendo los derechos de los grandes primates, prohibiendo el maltrato y la muerte de animales en espectáculos públicos, limitando el uso de animales como “conejillos de indias” en la investigación y experimentación clínica, etc  Pero, como es evidente, es una sensibilidad selectiva, que no se aplica respecto a los pequeños seres humanos. Se da, a veces, la contradicción flagrante de que hay quienes con pasión –y sin compasión hacia las víctimas- exigen y reclaman el derecho a decidir la muerte de los seres humanos más inocentes débiles e indefensos, y con la misma pasión –y aquí sí con compasión- reivindican los derechos  de los animales a no ser maltratados.

No soy independentista, pero cuando se acusa (con razón) al independentismo de haberse saltado la Constitución y el Estatuto, también se muestra una sensibilidad selectiva cuando no se acusa a otros que la Constitución ha sido violada respecto del derecho que debiera ser más sagrado: el derecho a la vida de todo ser humano: Art 15: “Todos tienen derecho a la vida y a la integridad física y moral, sin que, en ningún caso, puedan ser sometidos a tortura ni a penas o tratos inhumanos o degradantes. Queda abolida la pena de muerte.” Está claro que esto no se cumple, no es verdad: en España desde la legalización del aborto en 1985 ya ha habido más de 2 millones de seres humanos ejecutados y cada día se va incrementando en más de 300. ¿Cuándo terminará esta locura?

Por ello, cuando se dice que la pena de muerte ha sido abolida, se está diciendo no solo una falsedad sino una mentira que algunos pretenden disfrazar de verdad con el engaño de negar la condición humana a las víctimas. Estamos en el reino de la postverdad.

Pero, a pesar de la tristeza y la indignación, no hay que perder la esperanza en la humanidad, en la racionalidad, en la preeminencia de la verdad (aunque se intente ocultarla), en la justicia, en la bondad, y en primer y último término: en Dios.

Sr. Pau Sanfeliu Arboix

Junta Directiva Catalana PFiV

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: