Partit Família i Vida

Web del partit Família i Vida a Catalunya

VIDAS EJEMPLARES

Hace pocas semanas que en nuestra ciudad,  se celebró la decimoctava edición de la “Media Maratón de Terrassa” y por tal motivo se publicó en nuestro periódico local el artículo que a continuación transcribo algo resumido y que me impresionó muchísimo:

Unos de los participantes más especiales fueron un padre empujando la silla de ruedas de su hija de 14 años de nombre Atena.

Esta niña nació con una enfermedad de las que llamamos rara, que ha deteriorado varios de sus órganos vitales haciendo preciso  múltiples intervenciones para su recuperación, pero últimamente por una afección en  la columna  vertebral no se ha podido solventar y a pesar de haber sufrido siete intervenciones quirúrgicas en la espalda, apareció una parálisis parcial que la ha obligado a vivir en silla de ruedas hace dos años y medio.

El golpe fue muy duro, se acabaron las excursiones, los juegos, las carreras en bicicleta con sus hermanos… pero  pensando en lo que habían sufrido ella, sus padres, y toda su familia se dijo que quería ser  feliz, no iba a rendirse ni lo hará. “Esto de participar en carreras me encanta, es muy chulo, el resto de corredores nos animan; muchas veces ayudan a mi padre cuando hay una cuesta” Y lo dice sonriendo con una sonrisa dulce y  alegre, la sonrisa de una niña que ha querido ser feliz y lo ha conseguido.

Este artículo iba precedido de una fotografía enternecedora, mostrando al padre corriendo con altivez y esfuerzo empujando la silla de su hija, y a ésta riendo dichosa y sin duda agradecida.

Jamás podré alterarme por cosas baladís pensando en esta familia ejemplar y en tantas otras  que como ellos luchan denodadamente frente a enfermedades raras. Quisiera que estas líneas fueran un pequeño homenaje a todos ellos y a tantos  enfermos que no se rinden y luchan valientemente para encontrar la felicidad.

Mª Rosa Bonals – TERRASSA (BARCELONA)

Anuncis
Deixa un comentari »

El Parlament Català es posa de perfil en la defensa de la llibertat d’expressió dels catalans

El fonament de la democràcia és la separació de funcions, entre el legislatiu, executiu i judicial. Quan aquesta divisió no es manté, l’estat de dret desapareix, i la llibertat perilla.

Ara, en un fet insòlit perquè és la primera vegada que succeeix, la Comissió d’Igualtat de les Persones del Parlament ha fet públic un Manifest de Recolzament al col·lectiu LGTBI, en el que “insta a l’organització de la xerrada a evitar donar espai a plantejaments que atemptin contra el dret a la no discriminació” en relació a l’anunciada conferència de l’intel·lectual catòlic i homosexual francès Philippe Ariño, en el marc d’una activitat de la Delegació de Joventut de l’Arquebisbat de Barcelona, i en una seu diocesana.

Aquesta actuació parlamentària, signada pels representants dels partits del govern de la Generalitat ERC, PDECat, així com la CUP, PSC, CSQP, i Ciutadans constitueix un precedent molt greu d’intromissió parlamentària en la societat civil, i una degradació de les funcions del Parlament català.

El Parlament i els parlamentaris en la seva funció oficial, com a representants d’una Comissió, no tenen com a missió elaborar manifestos, com no el tenen les altres dues instàncies del poder. Cada una de les tres branques té els seus canals propis per actuar: lleis, acords de ple o comissió, mocions, preguntes, proposicions no de lleis, i en aquest àmbit han de moure’s, de la mateixa manera que l’executiu ho fa per mitjà d’acords de govern, projectes de llei, decrets, ordres, etc., i el judicial amb interlocutòries, sentències, etc. Els membres de la Comissió s’han extralimitat en el seu mandat i han confós el Parlament de Catalunya amb una assemblea irregular.

Exigim de la Presidència del Parlament que demani un informe jurídic als seus serveis sobre aquest procedir, i una actuació per restituir el significat de l’alta missió del nostre Parlament.

Més greu encara: el Parlament no pot instar a cap ciutadà o entitat a fer o deixar de fer res, perquè és una desviació radical de les seves funcions, i en la pràctica un xantatge, que desvirtua el decòrum de la Cambra. El paper del Parlament és controlar al poder executiu, i en cap cas el poble, que és una pràctica bananera. És a la justícia a qui li competeix vetllar per l’aplicació de la llei. Convertir el Parlament en una mena de Tribunal alternatiu és un precedent molt perillós per la nostra salut democràtica.

L’actuació del Parlament de Catalunya atempta contra la llibertat d’expressió, la llibertat religiosa, perquè en l’acte previst no es dirà res que no estigui contingut en els textos i manifestacions de l’Església. Vulnera els acords entre la Santa Seu i l’Estat espanyol, i és una censura prèvia incompatible amb la democràcia.

Però és que a més, les posicions del senyor Ariño són ben conegudes: defensa el celibat i l’abstinència sexual. Si en lloc de parlar de la seva experiència homosexual, Ariño es referís al celibat dels heterosexuals incorreria en alguna mena de judici discriminatori sobre ells? És evident que no. El celibat és una opció de vida de les persones en el seu conjunt i no en raó d’una determinada orientació sexual.

En realitat, el que fa el Front d’Alliberament Gai i la citada Comissió del Parlament és voler presentar com a única un determinat estil de vida homosexual, que ni molt menys és compartit per tots. És aquell que ha convertit el sexe i totes les seves manifestacions en la raó central de la vida: és l’exhibicionisme del dia de l’Orgull Gai, és –com fa el FAGC i el seu Observatori- considerar discriminatori que els vigilants del FNAC no permetin relacions sexuals en els seus lavabos, són els que afirmen que el cruising, el sexe a l’espai públic és un dret, els que defensen que el chemsex no és una pràctica que sigui rebutjable, i tantes altres qüestions. Però no totes les persones homosexuals comparteixen aquesta visió promiscua del sexe, aixecada a categoria política. Uns la viuen amb la normalitat de la seva vida íntima, altres cerquen o assoleixen sortir de l’armari vers l’heterosexualitat, i uns tercers –com també fan persones heterosexuals, homes i dones- s’afermen en la via del celibat.

Una societat democràtica no pot acceptar que es converteixi en norma per a tots la forma de vida d’uns quants a base de prohibir tota manifestació diferent. Això seria una dictadura inacceptable.

Les lleis contra la discriminació no estan per ofegar la legítima llibertat, ni per impedir la denúncia dels excessos.

J.D. Catalana de PFiV

Deixa un comentari »