Partit Família i Vida

Web del partit Família i Vida a Catalunya

Encadenats al desig: de la ideologia de gènere al transhumanisme (I)

a 22/01/2017

La nostra societat, com a sistema social, i un gran nombre de persones que hi viuen com a opció individual, estan encadenades al desig en les s…

La nostra societat, com a sistema social, i un gran nombre de persones que hi viuen com a opció individual, estan encadenades al desig en les seves dimensions més primàries. Funciona socialment com a concepció compartida de vida, com a marc de referència que dirigeix les opcions personals, establint que l’única realització possible, o almenys fonamental, rau en la satisfacció del desig, per sobre de qualsevol altre motiu, norma o compromís personal: és la societat desvinculada.

El seu grau d’hegemonia cultural en la nostra societat és tan gran que cal aturar-nos i reflexionar sobre el sentit i abast del desig en les nostres vides. És per ventura intrínsecament negatiu? És clar que no. El problema rau quan es converteix en l’únic bé superior.

El desig és l’impuls d’assolir alguna cosa amb vehemència i anhel, és també la manifestació d’un sentiment, i és propi de la condició humana. En aquest sentit, parlar de desig és parlar de persona, i constitueix un motor, un moviment central de la seva naturalesa. L’anhel de Déu és una manifestació d’un tipus de desig, l’amor per la dona també ho és. Fins aquí es tracta d’una constant de la humanitat. On rau doncs el problema? Bàsicament en dos aspectes. Primer, el de la seva naturalesa; i segon, el de la jerarquia.

El llatí té la paraula que designa el desig en un determinat sentit, cupiditas que designa el sentiment que motiva la voluntat de voler posseir l’objecte que es desitja. El desig està lligat des d’aquesta perspectiva a la possessió del que desitja per arribar al propi gaudi. En alguns casos, la pulsió és tan fort que no importen les conseqüències de les accions realitzades. I aquest tipus de desig és el problema. Però hi ha un altre model diferent, que Sant Agustí defineix en oposició a la cupiditas -la concupiscencia-, és el desig que impulsa a realitzar sacrificis -grans o modestos- en benefici de l’altre, d’allò desitjat. El bé de la pàtria, el desig del bé dels fills, són manifestacions d’aquesta altra naturalesa del desig.

La segona qüestió és la jerarquia. El desig com a principal o únic motor, o bé com una de les dimensions humanes, canalitzades per la raó, la tradició, el compromís, i la llei.

La característica del nostre temps és la cupiditas, assenyalada més com hiperbé, al qual han de supeditar tots els altres béns. Aquesta concepció i pràctica desemboca en la primacia dels desitjos que posseeixen una major pulsió instintiva, com el sexe en totes les seves dimensions; la nostra és la societat més sexualitzada de tota la història humana. També l’evasió de la pròpia realitat, mitjançant l’adquisició d’altres realitats, i això funciona des de l’entrenament com alienació, fins a totes les variants de la drogoaddicció. I, és clar, els diners, que és el signe de possessió de tot per antonomàsia.

La societat desvinculada, la de la cultura del desig entès en termes d’autosatisfacció, sense importar les conseqüències, és al seu torn la societat de les addiccions, i la societat alienada.

I és també la primera societat en la història on la cultura no és entesa com una forma de canalitzar el desig en termes d’optimització social, sinó, per contra, la seva fi és estimular-lo.

Per JOSEP MIRÓ i ARDÈVOL, Forum Libertas

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: